ETAPA 4 - FREDES - CARO

Divendres, 25 d’agost de 2017

A les 6:50 estic dempeus. Esmorzo fort tot el que la senyora m’havia deixat preparat la nit anterior. Fuet, formatges, suc, sobaos, cafè (està fred, el termo no deu funcionar bé) i a les 7:50 estic a punt.

El GPS no hi ha manera que agafi la ruta, M’espero més de deu minuts, durant els quals puc acomiadar-me de la senyora del bar i a les 8:00 surto. Sort que el dia anterior vaig fer una petita inspecció. Arribo a Fredes, agafo la pista de l’esquerra, que es va enfilant contínuament. La motivació, el descans i la temperatura fan que faci tota la pujada a sobre de la bicicleta. A 2/4 de 9 faig una aturada en una forta pujada, bec aigua i observo que el GPS no reacciona. A més el Tom Tom de mà s’està quedant sense bateria.

Passat el Tossal dels Tres Reis, a la dreta

Faig una aturada més llarga per connectar el Tom Tom a la bateria de càrrega i mentre tant el GPS fa la seva. Després d’un quart d’hora, el GPS continua igual i el rellotge no s’ha carregat res. No puc estar-me més temps, el matí i les primeres hores són molt preuades. Tiro endavant i després d’un revolt diviso el Tossal dels Tres Reis.

No cal pujar. Ho vaig fer ahir. De fet, està fora de la ruta. La baixada és dificultosa, pronunciada i amb moltes, moltíssimes pedres. Al cap d’uns minuts veig tres ciclistes en sentit contrari. Van pujant pel camí. Es tracta d’un senyor amb dos nois. Van amb motxilles.

Ermita de Sant Miquel

Han fet nit en l’ermita de Sant Miquel i han d’anar a les Cases d’Alcanar. Els animo perquè ja els queda poca pujada. Jo continuo baixant i, finalment, veig uns corrals derruïts a la meva dreta, M’enfilo cap a ells. Arribo, descanso i observo el paisatge amb un fort vent que està bufant. Deu ser l’antiga ermita. Pràcticament tot està en runes. El GPS continua sense dir res. Estic en un atzucac. Aquí s’acaba el camí. Recordo de les indicacions que avui pràcticament tot és pista. Continuo per la pista que havia abandonat, que continua baixant i baixant. Sembla que això no té fi. A l’esquerra hi ha una falç de pedra calcària, pins i alzines. De cop, la baixada es fa encara més pronunciada i davant veig que la pista segueix en llarga pujada. Vaig amb molt de compte perquè el pendent és molt fort i el risc alt. Les pedres van saltant a banda i banda i això encara ho fa més perillós. Arribo al final del barranc i ara la pista és de forta pujada per la vessant contrària.

Els trossos més costeruts vaig caminant, els que veig més factibles, a sobre de la bicicleta. Vaig veien que el barranc queda a baix i a l’altre costat es veuen les restes de corrals. Fent una immensitat d’esses, acabo superant l’alçada dels corrals. Quan estic a dalt, veig a la llunyania les antenes del Mont Caro, el meu objectiu d’avui. Torno a provar el GPS i en un moment miraculós, sembla que funcioni. També vaig pendent del comptaquilòmetres ja que en el quilòmetre vint-i-quatre hi ha l’opció del pla B, el qual porto perfectament detallat en la bossa de davant. La pujada es fa més suau i això fa que les estones en bici siguin més freqüents. Veig algun senyal que indica el Mont Caro a més de 30 quilòmetres. No passa res. Tinc tot el dia i la tarda per endavant. Aprofito una aturada més llarga per menjar un dels dos entrepans de truita i un préssec. Bec molta aigua. M’he acabat el bidó que porto darrera del mallot. La pista és ampla i aparentment fàcil de seguir. La seguiré digui el que digui el GPS.

Pujada agradable entre pins

Pistes entre pins, en la part de dalt alguns prats amb vaques i on el bosc està més tapat hi ha moltes falgueres. Aquest massís és una caixa de sorpreses!

Passo el km. 24 i no veig la cadena (pla B). Al cap d’un quilòmetre, veig un camí a l’esquerra amb una cadena que el tanca. Probablement sigui aquest però com que la pista sé que em portarà, no dubto en seguir-la. Segueixo la pista. Pujades, baixades, aturades per beure aigua i menjar-me una poma. De tant en tant, entre roques veig les vistes del Mont Caro amb les seves antenes. Vaig bé. Moltes pujades les faig en la bicicleta, per força o il·lusió, no ho sé. De vegades, en alguna aturada faig fotos, que quedi alguna imatge gràfica de record. Em trobo amb una parella que van en moto. Em saluden. Sento que cada vegada estic més a prop de terreny habitat. Arribo a una cruïlla de camins, que indiquen el Caro, l’àrea recreativa de la Cova de les avellanes. El Caro està a 9,5 km. Estic en el compte enrere!

El Caro s'acosta...

Entro en alguna pista asfaltada i amb algunes cases construïdes. Sento la veu d’alguns nens. En alguna pujada veig persones caminant. Ja sé que no em perdré. Arribo a una pista asfaltada i a l’esquerra veig un restaurant. Pregunto a dos senyors que estan en la terrassa. Em diuen que continuï la pista i baixant, a l’esquerra. Vaig a poc a poc. A l’esquerra veig el refugi del Mont Caro, faig la dura pujada i aparco, Em diuen que no és allà. M’indiquen el camí.

Agafo la bicicleta i torno a la pista. Baixant una mica més a l’esquerra veig el pàrquing de l’allotjament restaurant Pous de la neu. Em donen les claus de l’apartament. Són les 13:30.

Aprofito per menjar, informar a la família i amics que he arribat i després un gelat ben merescut. Els 47 km ben bé s’ho mereixen.

A la tarda ve en Toni, en Gerard i la Clara. Prenem unes cerveses a la terrassa i després fem una petita excursió a la Font que no acabem trobant.