ETAPA 5 - CARO - BESEIT

Dissabte, 26 d’agost de 2017

Em llevo d’hora amb l’intenció de poder aprofitar les primeres hores i arribar el més aviat possible. M’espera un dia llarg perquè també he de conduir fins a casa.

A ¼ de 9 surto al pàrquing per començar el recorregut. El GPS no agafa la ruta que ha de carregar (única que té incorporada). Hi ha un grup de ciclistes que estan preparant les bicicletes i els pregunto quina és la direcció què he d’agafar per anar a la font del Mascar. M’ho indiquen. Dos d’ells em diuen que van en aquella direcció. Els segueixo però aviat em deixen. El seu ritme és superior al meu. He d’anar cap a Mas Xocolato i després Miranda de Terranyes. Tot està en la zona de la Mola de Catí.

El GPS m’assenyala un camí marcat de color blau que vaig seguint. Pista ampla. Pujades que es poden fer. En cap moment afronto una llarga pujada d’uns tres quilòmetres que m’ha de conduir a Mas Xocolato (segons indicacions que havia pres el dia anterior de la marxa en veu d’Onofre. En el km. 22,7 hauria d’arribar a Miranda de Terranyes on hauria de veure vaques i boscos.

Cap a on he d'anar?

Res s’hi sembla al que tinc escrit. Arribo a una cruïlla en forma d’Y. A l’esquerra em marca un senyal cap a La Fou (2,7 Km), a la dreta Beseit (21 Km) i Fredes (12,7 Km) i el camí d’on vinc El Mascar (16,9 Km), Cim del Caro (22,4 Km). No hi ha cap senyalització cap a Arnes, La Franqueta... Reculo i veig un caminet que està barrat amb una cadena. És la darrera opció que em queda per explorar. L’agafo i al cap d’una centena de metres veig una casa de color blanc que sembla una estació elèctrica. El camí s’acaba aquí. A la dreta s’obre un barranc. Vull anar a Arnes. Em penso que és la darrera possibilitat i el prenc. La rebuda són uns esglaons estil via ferrada.

Inici dels Estels del Sud

Els baixo amb molt de compte, primer la bicicleta, darrera vaig jo i graó a graó. Malauradament, no tinc tota la sort que voldria i se’m trenca el ferro que sosté la bossa de davant del manillar. Segueixo el barranc ple de pedres i passo sota unes branques d’uns arbres on està ple de mosquits. Tanco la boca per no empassar-me cap. Després d’uns dos-cents metres de pedra rere pedra, arribo a una petita senda. Sembla que la cosa millora. La senda és molt estreta, amb troncs caiguts que he de passar com puc, vaig caminant molt a poc a poc. Al cap d’una estona em trobo amb un noi que està observant ocells i li pregunto cap a on va aquest camí. La resposta és Beseit. En algunes roques hi ha unes marques blaves. Estic en la senda “Estels del Sud”. Baixo cap al fons d’un barranc amb molt de perill i sento que arriba un grup d’excursionistes. Els pregunto cap a on va el camí d’on venen: Beseit. Segueixo el camí cap a la dreta i després de passar per un toll d’aigua, desemboca en una pista forestal. Aquesta darrera hora i mitja ha estat molt dura física i anímicament. La pista forestal és ampla.

El camí no és fàcil

El ferro trencat de la bossa fa que aquesta fregui la roda. Agafo unes branques i amb unes brides intento continuar en millor estat. Trec part del contingut de la bossa i el fico en les butxaques del mallot. Em menjo la fruita i l’entrepà. Ara sembla que no frega. Continuo i al cap d’una estona sento el soroll d’una moto que ve per la pista però en sentit contrari al meu. Quan està a prop meu aixeco la mà perquè s’aturi. Li pregunto cap a on va la pista. La resposta és el Mont Caro i que estic a més de 20 quilòmetres. Calculo l’hora que puc arribar i entre anar a estones en bicicleta i altres caminant penso que cap a les cinc puc haver arribat. Torno a la casella de sortida. Faig una llarga pujada a peu, bevent aigua a estones i quan estic a punt d’arribar sento el soroll del motor d’un cotxe. Quan està a punt d’arribar a la meva alçada, aixeco la mà perquè s’aturi. És tracta d’un noi (Frederic) que va a fer de control en la cursa del quilòmetre vertical que es farà aquesta tarda. Em confirma que vaig direcció al Caro i que em queden uns 18 quilòmetres. Estic molt cansat en tots els aspectes. Li ofereixo 50,00 € perquè em porti a l’Hostal Pous de la neu. La resposta és ràpida i contundent. Em portarà sense cap cost. Així m’ho fa saber perquè és un noi de muntanya.

El 4 x 4 és petit. Trec la roda de davant de la bicicleta i em fico amb la bicicleta amb el casc posat en la part de darrera del cotxe. Sento una sensació d’alleugeriment. Anem parlant durant el camí, amb alguns cops de cap en el sostre del cotxe. Al cap d’uns vint minuts arribem al lloc de destinació.

En Frederic m’ajuda a descarregar la  bicicleta, em facilita el seu número de mòbil  i s’acomiada demanant-me que el truqui quan hagi arribat a Arnes o Beseit.

Em quedo en el pàrquing de l’hostal, amb la bicicleta desmuntada, veient com està dinant la gent entre somriures. Truco a en Fede per dir-li on estic, el que ha passat i si em pot venir a buscar. El contestador del mòbil em respon diversos cops que està fora de servei. Em poso en contacte amb l’Alberto i Rubén (Fàbrica de la solfa – Beseit) per informar-los del que m’ha passat, on estic i que arribaré quan pugui. Em contesten que cap problema, que m’esperaran. Passada una mitja rebo una trucada d’en Fede. Li explico la situació i em diu que m’esperi que vindrà amb el seu fillol David des d’Arnes al Caro i després me’n tornaré amb ell. Li dic que no. No vull més bicicleta avui. La segona proposta és que vagi a Tortosa i que em recollirà a Tortosa. Quedem a les set de la tarda en l’Hotel Corona de Tortosa. Són 2/4 de quatre. Tinc 23 quilòmetres fins a Tortosa. És baixada i asfalt. Podré arribar. Sembla que la cosa comença a anar bé. Munto la roda de la bicicleta i em disposa a fer el darrer trajecte. El cim del Caro està envoltat de boira. Aviat comença la baixada. Els revolts són pronunciats. Vaig amb compte. Pugen alguns cotxes que van a veure la prova del quilòmetre vertical. Quan porto sis quilòmetres veig que la roda de davant està punxada. Surto de la carretera en un revolt i em disposo a arreglar-la. Després de desmuntar la roda i canviar la càmera intento inflar-la i veig que no agafa aire. Probablement sigui problema de la marxa... o de la càmera. Estic molt cansat i malgrat portar-ne una altra ni ho intento. Recullo totes les eines i continuo la baixada caminant. Les cales de les sabates llisquen amb l’asfalt. S’ha d’anar a poc a poc. Em falten setze quilòmetres. Caminant encara puc arribar a l’hora que hem quedat. Passen pocs cotxes i quasi tots en sentit Caro. Quan porto sis quilòmetres caminant veig una furgoneta blanca que ve de baixada. Aixeco la mà i s’atura. Li demano que em pot baixar a Tortosa. Cap problema. Carreguem la bicicleta al darrera i sembla que ara tot està arreglat. Em presento al senyor de la furgoneta que es diu Josep. Anem parlant durant el camí. Ell també fa bicicleta de muntanya, de fet la porta al darrera també. En poc més de deu minuts estic en la porta de l’Hotel Corona de Tortosa. Descarreguem la bicicleta i m’acomiado d’en Josep. En la rotonda hi ha una benzinera. M’hi acosto i pregunto on hi ha una botiga que arreglin bicicletes. Just al davant: Cicles Mallen. Em compro una llauna de Pepsi en la màquina de la benzinera i m’acosta a la porta del taller que obre a les cinc. Falta un quart d’hora. M’espero que obrin. Quan arriba el senyor del taller li explico i en un quart d’hora tinc arreglada la roda. Li ha posat una càmera més bona i amb un líquid anti punxades.

Me’n vaig davant de l’Hotel Corona on espero que arribi l’hora esperada. Quan estàs esperant i estàs tan cansat sembla que el temps no passi. A 2/4 de 8 arriba en Fede i en David amb la bicicleta. Berenem en una botiga de menjar ràpid que hi ha davant de l’Hotel. Al cap d’una estona arriba la Laura. Anem al carrer on està aparcat el cotxe d’en David. Carreguem la meva bicicleta, m’acomiado d’en David i ens dirigim a Arnes. En Fede té un sopar a les 9:00. Arribem a Arnes a ¾ de 9. La Mercè em porta a Beseit. Quan arribem plovisqueja una mica.

Carrego la bicicleta, recullo l’equipatge, m’acomiado de l’Alberto i emprenc el camí de tornada. A l’entrada de Valderoures aturo el cotxe i aprofito per canviar-me de roba. Definitivament m’he deslligat del darrer vestigi de la bicicleta. Continuo el camí de tornada. A l’alçada d’Horta de Sant Joan m’aturo en la benzinera. Omplo el dipòsit de benzina, compro dos donuts, em poso les sandàlies i poso el cotxe en marxa. A 2/4 d’una arribo a casa. Els Ports han estat superats amb una darrera jornada que no oblidaré.

Vull agrair des d'aquí el suport, ànims i ajut de totes les persones que m'he trobat en aquesta aventura: Alberto, rubén, Onofre, Paco (campió), el senyor que va departir amb mi en Coratxar, els germans del restaurant L'Espiga de Castell de Cabres, Javier (1) i Javier (2) de Castell de Cabres, els empleats del bar de Vallibona, el senyor que em va indicar la carretera per arribar a La Pobla de Benifassà, la Manolita, la senyora de l'alberg La Font Lluny, Peter, personal del restaurant Colònia Europa de Fredes, personal de l'Hostal Pous de la neu, Toni, Clara, Gerard, Joaquin i família (Benicassim), Frederic, Josep, Fede, David, Laura i Mercè i... als que em pugui haver oblidat.